ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ COM A CONTROL DEL PODER POLÍTIC

“En els nostres dies un ciutadà a qui s’oprimeix no té més que un mitjà per defensar-se i consisteix en la premsa.
La premsa és per excel•lència l’ instrument democràtic de la llibertat»

Així s’expressava, fa una mica més d’un segle, ALEXIS DE TOCQUEVILLE, en realitzar la seva genial anàlisi de la democràcia americana, després d’una estada de poc més d’un any en els Estats Units.
Diagnòstic que, d’altra banda, encara segueix sent vàlid en l’actualitat, amb l’única excepció que caldria substituir el terme convencional de «premsa» pel més ampli de «mitjans de comunicació de masses», en raó dels avanços tecnològics que s’han produït.

El resultat continua sent el mateix: els mitjans de comunicació i, especialment, la premsa diària, la ràdio i la televisió, apareixen a les nostres societats democràtiques modernes, com l’últim reducte de la llibertat dels ciutadans i, per tant, com una eina decisiva per al control del poder polític.

“Una societat únicament serà autènticament democràtica en la mesura en què tots els seus membres poden accedir al coneixement de tot el que succeeix en ella. D’aquesta manera, caldria afirmar que tot governant totalitari es caracteritza especialment per una cosa: per privar als seus súbdits del coneixement.”JORGE D’ESTEBAN
http://www.cgt.info/descargas/SalaLectura/chomsky-medios-comunicacion.html

El factor tecnològic

untitled (8)

Si fem una ullada a les pàgines de qualsevol periòdic veurem que avui dia el principal motor de progrés econòmic i de canvi social és un nou sector convergent, en el qual vénen a fondre’s, cada vegada de manera més estreta, les tecnologies de la informació, les telecomunicacions i els mitjans de comunicació.

Aquest nou sector ofereix sens dubte una infinitat de possibilitats. Per exemple, en un futur proper les comunicacions mòbils de nova generació faran possible la prestació de serveis interactius com la videoconferència o l’accés a Internet des de qualsevol lloc, i amb amples de banda sensiblement superiors als disponibles avui dia. Des d’un terminal mòbil de tercera generació serà possible també accedir als mitjans de comunicació tradicionals (televisió, ràdio, premsa on-line). En aquest entorn en constant evolució, resulta certament complicat intuir quins seran els propers avanços significatius, o dins de quant temps tindran lloc. L’única cosa que hem pogut aprendre en aquests últims anys és que els canvis són sempre més importants i succeeixen més de pressa del que s’hi havia previst.

Les noves tecnologies afecten, d’una banda, als mitjans de comunicació audiovisuals ja existents (ràdio, televisió), i, d’altra banda, donen lloc a l’aparició d’un nou mercat de les comunicacions, el de “els nous mitjans de comunicació” ,en el qual destaca Internet.

1-En relació amb els mitjans audiovisuals tradicionals, els principals canvis que introdueixen les noves tecnologies són:

Increment del nombre de canals disponibles: ara, tant la ràdio com la televisió poden transmetre’s per cable, satèl·lit, ones terrestres i fins i tot per la xarxa telefònica. Aquest increment del nombre de canals permet diversificar i enriquir l’oferta (p. ex., televisió temàtica, recepció de canals internacionals).

2- Pel que fa als nous mitjans de comunicació, es considera com a tals als nous canals de comunicació digitals a través dels quals poden difondre’s de manera conjunta textos, gràfics, imatges en moviment i so, permetent múltiples formes de producció, transmissió, recepció i emmagatzematge. Són mitjans de comunicació interpersonals i de masses al mateix temps, que combinen comunicació pública i privada, la qual cosa origina una confusió que planteja importants problemes des del punt de vista normatiu, ja que no és igual usar Internet per a una transacció bancària que per enviar un correu electrònic o per fer un diari on-line.

 És necessari distingir entre els diferents tipus de serveis –abandonant el criteri actual d’establir diferents règims jurídics en funció de la xarxa de transmissió emprada-, encara que en tot cas serà complicat establir límits precisos entre les diferents categories de serveis.

 

http://pendientedemigracion.ucm.es/info/cyberlaw/actual/3/fir01-03-01.htm

 

Lectura i escriptura en l’era digital

untitled (6)

L’era digital està aquí.

L’ús dels ordinadors i les seves aplicacions —particularment Internet— ja no és tasca exclusiva de professionals altament especialitzats. És part de la vida quotidiana. Els ordinadors i les xarxes d’informació estan presents en l’àmbit de la producció, de la cultura, de les relacions socials, de l’entreteniment, de l’educació, la política, etc. Una persona mitjanament alfabetitzada per al món digital, pot consultar el saldo del seu compte corrent des d’un ordinador situat en qualsevol part del món, traspassar diners des d’o cap a la seva línia de crèdit, pagar certs serveis, comprar un llibre o un electrodomèstic, etc.

Gran part del que actualment circula en Internet és informació escrita. Per tant, destinada a ser llegida. En comparació amb la televisió—els continguts del qual són bàsicament imatges i so— l’ordinador i Internet exigeixen molt més habilitat lectora. l ‘ordinador i Internet estimula la lectura molt més que la televisió. De fet la inter activitat del xat, que tant agrada a adolescents i preadolescentes, se sosté en la rapidesa de la lectura i l’escriptura. Internet obre la possibilitat que l’escrit tingui la velocitat i la interactivitat del parlat. L’ordinador i les seves aplicacions ha significat —a la seva manera— una revaloració de l’escriptura i la lectura.

Què és preferible?, fer clic en un link o buscar l’altre tom de l’enciclopèdia? Què és més estimulant? Què és més grat? Què és més ràpid? Aquí us deixo amb aquestes preguntes…

http://www.revista.unam.mx/vol.7/num6/art46/int46.htm

Els mitjans de comunicació tenen alguna ideologia política?

images

Podríem dir que si, oi?
Per exemple, si em poso a pensar, a Espanya,per exemple, puc detectar a quatre mitjans on es veu clarament el seu tarannà polític: El País, són d’esquerra socialista, ABC, Punt Radio, són de centre dreta, El Mundo, Expansió, són d’esquerra liberal, COPE, és independent o gairebé d’esquerra liberal.
Per exemple, a Anglaterra la majoria de la premsa en d’ideologia conservadora i d’esquerra liberal a parts iguals. Casí sempre els mitjans d’esquerra són els majoritaris, encara que no els millors. Depèn molt del país. En països on no hi ha llibertat d’expressió plena els mitjans han de plegar-se als governs, en cas contrari corren el risc que els tanquin.

En altres casos són els mitjans els que recolzen a un partit perquè guanyi unes eleccions i així després rebre certs tractes de favor.

De qualsevol forma els mitjans segons la ideologia que tenen, compten amb una clientela en favor d’aquesta ideologia, per tant si un mitjà és pressionat per un poder establert perquè canviï la seva ideologia en favor d’aquest govern, corre el risc de perdre als seus oïdors, lectors, segons el mitjà que es tracti.

És bastant complicat per als mitjans decidir què fer en casos on no existeix llibertat plena. Si aquesta llibertat és plena (hi ha pocs llocs) cada mitjà la pot exercir si dilacions i llavors és quan hi ha una veritable llibertat d’expressió que no està amenaçada per cap govern que pretengui retallar-la.

Narrativa transmedia, newsgaming, advergaming …..

untitled (79)

 

La “revolució digital”, oportunitat i repte per a l’escenari de la comunicació

La Universitat Internacional de la Rioja (UNIR), al costat del Grup de Recerca “Comunicació i societat digital”, ha organitzat l’I Congrés Internacional Comunicació i Societat Digital. El Congrés va abordar temes tan actuals com la narrativa transmedia, el newsgaming i advergaming o la continuïtat dels mitjans tradicionals. L’objectiu era fer d’Internet no només l’objecte d’estudi sinó també l’espai de participació, per la qual cosa els participants van poder seguir i intervenir en les diferents ponències i taules rodones de manera online.

Professionals de diferents àmbits de la comunicació i l’educació, entre els quals destaquen Carlos Scolari, Peter Bae Branzaeg, Joao Cavanhilas o José Manuel Noguera han estat alguns dels ponents que van participar en aquest acte. En el transcurs de les taules rodones es van abordar diferents idees com l’ètica de les organitzacions, la participació ciutadana a les xarxes socials o els nous models de TV social.

Major transparència de les organitzacions a través d’Internet

Algunes conclusions interessants van girar entorn de la comunicació política, corporativa i institucional, destacant la importància dels nous mitjans com a eina clau per a la democràcia i la transparència. En la taula rodona “Comunicació política, corporativa i institucional a la Xarxa” moderada per Almudena González del Valle, professora d’UNIR, es va afirmar que qui no pugui accedir a la tecnologia queda fora d’això, ja que el comunicador és el ciutadà a través de la seva participació. En aquest sentit, és necessari diferenciar aquesta figura del ciutadà que participa de la del professional del periodisme, atès que les xarxes socials són una intermediació amb la ciutadania. Les noves tecnologies també brinden l’oportunitat d’una major transparència dins de les organitzacions. Transparència que es garanteix per mitjà d’auditories que haurien de mostrar-se en la web com a clar exercici de transparència.

 

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/aragon/la-clave-medios-es-asumir-futuro-es-digital_943404.html

 

 

El control dels mitjans de comunicació.Noam Chomsky .

images (29)
Noam Chomsky sota el títol “El Control dels mitjans de comunicació”, en explica amb total claredat com actuen els mitjans als Estats Units, molts dels quals es vanaglorien de la suposada llibertat d’expressió existent en aquell país.
”Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar; de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil•les)”. N. Chomsky

Ens ho explica en 10 passos/estratègies:

1. L’estratègia de la distracció L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, a l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica.

2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per causar certa reacció en el públic. Per exemple: deixar que es desemboliqui o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L’estratègia de la gra dualitat. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, prou aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d’una sola vegada.

4. L’estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millorar matí” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la feblesa, com si l’espectador anés una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilil. Per què?
“Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la sugestionabilitat ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat”.

6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit critico dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments…

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d’aconseguir per a les classes inferiors.

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure al públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte…

9. Reforçar la auto culpabilitat. Fer creure a l’individu que és solament ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel•ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel•lar-se contra el sistema econòmic, l’individu se sent desprotegit i es culpa, la qual cosa genera un estat depressiu.

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avanços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre si.

http://www.elforjista.com/elcontrol.htm

Jameson i el post modernisme. L’atmosfera simbòlica dels nostres dies

images (28)

El post modernisme és, per Jameson i per a Anderson, l’atmosfera simbòlica dels nostres dies: els seus fonaments socials són el domini mundial del capital financer i la unificació electrònica del planeta.
El post modernisme és també el senyal cultural d’un canvi en l’horitzó existencial de la gent. La vida es desembolica ara únicament en el present sense una visió clara de passat o futur, un estil basat en la nostàlgia substitueix la memòria social i els relats utòpics. Té la necessitat de qüestionar els grans ideals de la societat vàlids des de l’època il•lustrada i així, després de dubtar de la validesa de la raó, diu adéu a tot fonament i als grans principis que regien la modernitat per obrir-se a una nova època en la qual regna la indeterminació, la discontinuïtat i el pluralisme.

La postmodernitat es pot definir des d’un punt de vista de la llibertat humana, la llibertat de lliurar-se dels mandats, segons els generadors d’aquesta teoria de pensament, si hi ha ja siguin regles, lleis, o tot allò que faci de l’ésser humà una espècie tancada en mandats no podrà ser feliç.

El pensament post modernista guia a l’ésser humà en una vida de llibertat, en una llibertat que no és destructiva per a l’actual societat, societat que no és regida per regles i per teories, més aviat d’una manera destructiva mira a la seva al voltant medita i crítica tant la realitat com a les teoria que han sorgit per a l’aparició ja sigui de la tecnologia i avanços en l’humà. Realment no creu en els descobriments de la ciència ni en la realitat que aquesta pugui donar, doncs, critica a la ciència a tal punt que el seu argument és a dir que els canvis tecnològics s’han donat depenent de la perspectiva humana que pugui tenir cert individu en estudiar qualsevol cosa que ho envolti al món i l’univers.

Com a exemple els postmoderns critiquen la forma d’estructurar les societats antigues els anomenats antropòlegs, doncs aquests fabriquen la realitat des del seu punt de vista per a certes civilitzacions que van existir anteriorment. Si s’és antropòleg i s’estudia cert grup social que va existir temps enrere, com a ésser humà es pot tenir atracció com també es pot tenir repudi a certs costums que aquest grup va poder haver practicat, i així es genera una història de vida a partir dels gustos i disgustos que es van percebre en estudiar aquest grup social, és a dir es genera una història des del punt de vista de la persona que estudia a altres persones.

Relacionat amb la falta de veritats absolutes apareix un altre element distintiu del post modernisme: l’abandó de la raó i el desprestigi de la idea de progrés, la raó ha estat reemplaçada per l’estètica, pels valors creatius; la categoria d’interessant (que és estètica) ha substituït a la veritat (que és epistemològica).
Així el post modernista no creu en aquesta realitat doncs és un artifici generat per la raça humana.

http://es.wikipedia.org/wiki/Fredric_Jameson

El fenomen mediàtica ha esdevingut lloc comú en la cultura contemporània. L’ombra de les majories.

000115440

El pensament de Jean Baudrillard es desenvolupa amb la força evocativa de les La construcció de la seva escriptura sembla de vegades confirmar els seus arguments teòrics: és una escriptura que discorre en l’associació lliure d’idees però que no sembla subjecta a un pla d’anàlisi. Sinó mes bé una sèrie de fragments encesos que recorren i prenen de prestat de diferents esferes del llenguatge la seva veu

Dins del amplíssim ventall de posicions pel que fa a temàtiques tan variades com la crisi de representació política, desaparició de les institucions deliberatives o l’aparició del fenomen de la vídeo política; hi ha dos filons teòrics que poden identificar-se i descobrir-se les fronteres conceptuals que els separen.

Un potser estigui sostingut en ” l’ombra de les majories” per Baudrillard, on després d’asseure el concepte de Massa enuncia la impossibilitat de la seva representació en el social: ni política ni medial.

L’altre apareix més comú i proper ja que està una mica més d’acord amb els grans enfocaments sobre l’estudi de mitjans; on si bé s’assumeix la crisi de representativitat política tradicional, es reconeix també el sorgiment de noves modalitats de representació medial de naturalesa audiovisual.

Per Baudrillard la massa existeix però la seva representació no és possible, amb el que la massa no és el “mirall social ni el social és el mirall d’ella”.

No pot representar-se perquè ha deixat de ser referent, desdibuixada com a objecte s’ha transmutat en una esponja que ho absorbeix tot: on els signes perden el seu significat i els discursos articulats desapareixen.

La t.v. com a nou espai de lluita política demana a canvi nous estils, formes discursives senzilles i mes directes que les de les institucions del sistema, acceleració en el plantejo dels problemes i en el diagrama de les solucions.

El fenomen mediàtica ha esdevingut lloc comú en la cultura contemporània. la manipulació informativa concerneix igualment als processos polítics, històrics, inclusivament els electorals. Sobre el ”muntatge propagandístic dels esdeveniments” i dels temes inquietants de l’aquí i ara. Vídeo, pantalla interactiva, multimèdia, Internet, realitat virtual: la antireactivitat ens amenaça per tots costats.

L’esfera de l’art i la seva funció

images (25)

Walter Benjamin i l’escola de Frankfurt

La significació de l’art no es pot veure de la mateixa manera. Ja no es pot dir que l’obra plasma el que l’autor ha volgut dir. El receptor és el que ha de dotar a fi dels seus múltiples sentits. També es trasllada la relació entre forma i contingut. No podem separar ja independentment forma o contingut, tot és forma i contingut en l’objecte artístic avantguardista.

L’avantguarda entra en crisi i perd la seva raó de ser després de la II Guerra Mundial i els moviments neovanguardistas dels anys 50 i 60 ja no tindran la mateixa significació i la mateixa actitud. No obstant això, l’avantguarda va aportar una sèrie de preocupacions a l’estètica: Es replanteja la lectura de l’obra (l’art es defineix en la mesura que és capaç de produir una experiència estètica en el receptor); es qüestiona quin és la funció de l’art (que durant l’avantguarda constituïa una funció social, però que en definitiva ha de ser capaç de ser un mediador per al receptor); i s’indaga en l’especificitat de l’art (què és el que fa específic i autònom a l’art?).

La funció de l’art ja va ser plantejada a principis de segle per Walter Benjamin qui diferenciava el vell art (un art de caràcter mitificat i poc accessible) del nou art, més democràtic i didàctic. Per a Benjamin, una de les causes que permet que el nou art sigui més accessible gràcies a la “reproductibilitat” de la seva tècnica.

Per al filòsof alemany Theodor Adorn, aquesta “reproductibilitat” tècnica no es tradueix al principi d’accessibilitat de l’art al públic sinó que suposa l’aparició d’una indústria de la cultura, on l’art és un producte per a les masses.
El caràcter d’aquest producte acaba sent alienant i anestesiant. Adorno indica que l’art ha de servir per repensar el món doncs posseeix una capacitat crítica que pot ser pràctica per combatre la rigidesa del sistema. Adorno advoca per un art sense conceptes, on la lliure associació sigui la motivació de la vivència estètica.

http://www.cubacine.cult.cu/sitios/revistacinecubano/digital21/articulo14.htm

Teoria de l’espiral del silenci, Elisabeth Noelle Neuma

caos-263x300   untitled (62)

Teoria que parla de com la percepció de l’opinió pública pot influir en el comportament d’un individu
Entorn de la “opinió pública” , va analitzar el conjunt d’opinions que poden expressar-se sense patir aïllament (l’opinió pública no és només verbal, sinó que es pot expressar per mitjà de la conducta).
L’exemple que va prendre són les eleccions de 1965 i 1972. En aquest estudi, Elisabeth Noelle Neumann, va analitzar als individus i va demostrar com els televidents empedreïts de les notícies s’havien format una opinió diferent sobre qui anava a guanyar les eleccions alemanyes, a la d’altres ciutadans per els qui la televisió no constituïa la principal font d’informació (Des d’aquestes dates hi ha hagut altres estudis que corroboren aquests resultats).
Relacionat amb l’opinió pública, en 1977, Elisabeth va presentar el llibre “L’espiral del social. Opinió Pública: la nostra pell social”.
La politòloga alemanya, construeix la seva teoria sobre l’Espiral del Silenci, a partir del principi que els individus assumeixen opinions majoritàries per no quedar exclosos ni marginats, podem entendre la força integradora que tenen els mecanismes d’identificació política, social, esportiva, econòmica… Dit de manera més senzilla, els individus socials realitzen una sèrie d’actes i diuen una sèrie de coses, que encara estant en contra del que realment pensen, els ajuda a romandre units a un grup social sense quedar exclosos.
Finalment, podem observar la teoria del “efecte del cavall guanyador” (bandwagoneffect), en la qual Elisabeth observa en la política com existeix una voluntat general de voler formar part dels quals guanyen. Durant les eleccions de 1972, van existir molts canvis durant els dies previs al resultat final, en els quals la intenció de vot de l’electorat havia variat de manera sorprenent, els votants van votar a el “cavall que creien que anava a guanyar” en l’últim moment.

http://es.wikipedia.org/wiki/Espiral_del_silencio
http://suite101.net/article/la-espiral-del-silencio-y-el-efecto-del-carro-ganador-a22458